Written by Introducció
Abans de començar vull agrair a José Pedro al Jordi i en Joan, per animar-me a començar aquest llibre.
També el agraïment incondicional a Santy Coscojuela i Cristina Lanau que, també en els anys 80 van formar part dels escrits i cançons que vaig fer en aquesta època.
I com no!, també a tot el public que em va acompanyar en els recitals que vaig fer per Sant Andreu, la Sagrera i alguns llocs mes.
Vosaltres sou els culpables que aquest llibre estigui publicat.
Gracies i bons records!
Aquest llibre te un caire històric, documental i biogràfic del meu pas per la dècada dels 80 quan feia poc temps que vaig vindre a viure Barcelona del meu poble Ripollet, que es on vaig néixer.
Quant Barcelona de petit venia amb autobús al col·legi dels Padres (Jesús Maria i Josep) a Sant Andreu; però la veritat que no tenia gaires amics, sortia de casa al mati i ha mitja tarda tornava cap a casa, per això la major part d’amics els tenia encara a Ripollet.
Per fi! els pares ja tenien les claus del pis i vam poder traslladar-nos tots al nou pis, ubicat als terrenys de la Pegaso. Un mati abans de les vacances d’estiu vaig sortir de Ripollet com sem pre per anar al cole, i al plegar del cole ja vaig entrar al pis nou per primera vegada.
Molts caps se setmana agafava el autobús i anava a visitar els companys que tenia a Ripollet, a l’època tenia una bicicleta BH i algun cop que altre també la utilitzava per anar al poble; agafa va la carretera de Montcada, per on es l’Asland i a Montcada per la vorera del riu arribava a Ripollet. Con anava amb la bici podíem passejar i fer recorreguts per els pinetons fins arribar a Santa Perpetua de Moguda.
Després del primer estiu al tornar al col·legi, alguns amics del pati em van comentar que hi havia un casal a la parròquia de Sant Pacià, com que les excursions era una cosa que m’agradava algun cop els vaig acompanyar (a Ripollet anava a la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i en poc temps vaig començar a conèixer gent nova i
fèiem excursions.
A l’època tocava la guitarra i vaig conèixer algun amic mes que també tocava. Ens ajuntàvem al pati de Sant Pacià i passàvem tardes tocant cançons que ens agradaven. Vaig començar a escriure les meves cançons i també vaig conèixer amics que escrivien.
Vaig anar recol·lectant escrits, sobretot del Santi i darrerament de la Cristina; de tots aquests escrits van sortir cançons i d’altres que no van poder ser, queden en aquest llibre com a part de la memòria d’aquells anys 80.
Amb el temps, també era habitual trobar-nos al bar de l’Amèlia (L’Amèlia tenia un bar “Bar Ordoñez” al costat de
Sant Pacià.), on passàvem moltes tardes abans de tornar a casa.
També anàvem al Ateneu, al costat de la plaça de les palmeres, on també passàvem moltes estones i com no també al Gripau Blau de Pons i Gallarza. De tant en tant també anàvem fins la Sagrera a un lloc que deia Eureka.
Amb el Vie, va ser el primer que vam començar a tocar junts fen recitals a diversos locals del districte, als Lluïsos teníem un quartet petit on podíem assajar, els caps de setmana anàvem i amb els amics també muntàvem festes i punxàvem discos. Al Colombia també era un lloc recurrent on trobar-nos, ja que ho teníem al costal dels Lluïsos.
Mes tard vaig conèixer al Alfonso a L’Ateneu i vam continuar fent musica i cançons. Amb ell i la Cristina i alguns col·laboradors més, vam gravar per primer cop en un estudi de gravació sis cançons en una cinta de casset que portava per títol “Tu saps com?”.
La veritat es que gravacions en directe es van fer bastants enregistraments, però es material que no disposo al meu abast. Es provable que algú que estigui llegint aquest llibre tingui entre la seva col·lecció de coses velles, algun enregistrament d’aquests que os parlo.
Tampoc ens podem oblidar de l’avia Teresa, la coneixia molta gent. Un cop amb la Cristina al Gripau vam pensar amb escriure una cançó per memorar el seu aniversari; dit i fet. Al mateix estudi on vam enregistrar, Tu sap com? amb els arranjaments del Dr. Ibañez ho vam fer realitat. La Teresa mes contenta que un xinxo amb la seva cançó gravada en un casset per les dues cares.
Comencem per la segona part del llibre, que es la part on tots els mots escrits en van convertir en cançons de l’època dels 80, unes amb mes o menys transcendència; actualment la cançó que la gent recorda i em la que em relaciona es “La mosca”.
Am tot el enrenou de la primera part del projecte, van sortir unes 20 cançons de las que algunes he pogut recuperar els registres sonors d’aquestes cançons (la major part amb cintes de cassette.
També trobareu imatges i pòsters de llocs on vaig tocar, sol o acompanyat per diversos musics… com el Litus, el Salvi, el Vie, el Alfonso, el Toni, el Quim, la Cristina… i mes que ara no recordo els noms (potser per coses de l’edat).
El Quim i la Cristina un cop em van fer una proposta. I em van proposar de cantar les meves cançons al Gripau Blau, sense pensar-m’ho gaire vaig dir que endavant. La veritat es que va ser memorable, ho vam passar d’allò mes be. En aquesta ocasió ens vam ajuntar uns quants músics més, com el incondicional Toni Terrer.
Després podeu continuar amb la primera part que l’essència d’on van sortir totes les cançons. Donant un repas als escrits, m’he donat compte que en aquella època sense saber-ho tenen molta semblança amb el estil “Dadaista”.
(Els historiadors de l’art nomenen Tristan Tzara com el primer impulsor d’aquest moviment que es burlava de les manifestacions artístiques i que pretenia destruir les convencions pròpies de l’ordre establert.
No obstant això, el moviment cultural com a tal es creu, per molts altres historiadors i artistes, que va ser creat pròpiament per l’escriptor alemany Hugo Ball. L’any 1916 i el Cabaret Voltaire de Suïssa es consideren així el moment i el lloc on es va produir el naixement d’aquell, que revolucionaria el món de l’art en general)
Segona part
Barcelona, la meva ciutat.
Avui fa un dia gris… com tants d’altres, i entre l’aire granulat que mastego puc distingir al horitzó un tímid però flamant sol, que lentament surt per irradiar amb les seves desgrenyades melenes, les cares dels primers passatgers…
Dins el context verbal de la primera part de la formació de la terra, podem observar la crea ció del primer BAR, que descendeix vertiginosa ment de la paraula llatina BARRA que sense més ni més i per ser honest, era una eina utilitzada per penjar-s’hi, per agafar-s’hi…
Dins del context celestial de la segona part, que segueix a la primera, es parla de la lluna i els estels que hi ha en el cel.. Com bé si sap, el mot CEL ascendeix de la més moderna arrel grega CEL·LO formada en segle XX. Cel·lo on bé sabeu , es una eina moderna de l’imperi del plàstic, que serveix per enganxar, i no cal que vos digui, que d’aquest material ens trobem envoltats per les capes mes celestials del nostre planeta. En ell es pot observar, curiosament com an quedat la lluna i els estels enganxats en el CEL·LO.
I la tercera part que procedeix de la primera i segona, és la més senzilla d’explicar: es tracte de fer suar el “Globusteplastic” cobrint la major part del territori amb grans lones. D’aquesta manera, la suor es condensa i en destapar-ho, el vent fara que la condensació es remugui i produeixi sensacions “Onacinogenas”. Una dosi d’aquesta sensació s’anomena ONA…
…passatgers formats per les tres condicions vitals que formen d’inspiració de tota aquesta historia.
2 de Maig del 86
Somnis d’irrealitat
Nina, que esperes dins l’aigua
la cara d’algun innocent,
nina, que amagues la cara
quant intento cercar-te dins meu.
Nina, sirena del aigua
reflexa que espanta al primer beneit,
desfés l’impuls de les ones que et tanquen
dins d’un encanteri irreal.
Nina, dibuixada dins l’aigua,
serè jo la cara innocent?
Que trenqui la màgia irreal
dels somnis que estas cercant.
Nina, vinc al teu mon
impulsat per desig de trobar,
la teva imatge que em mira
sembla dir-me: vine, trobat amb mi.
Nina, pres soc de les teves mans
dintre d’un mon irreal,
et cerco al meu cap i em pregunto,
si no seràs un ser falç.
Nina, tornaria ara al meu mon,
per que en el teu no t’he trobat,
pres soc d’un mon irreal
que no separa el present del passat.
Nina, sirena del aigua
reflexa del meu pensament
busco jo, ara una cara,
la cara d’algun innocent.
6 de Setembre del 85
He perdut el meu amor
He perdut el meu amor
com qui perd qualsevol cosa.
El vaig perdre tot somiant
vora el mar d’una nit fosca.
I va dir-me: no em daré
sóc del vent, sóc de l’onada,
sóc senzillament per tu
quan el cor batega en l’aire.
Vas marxar sens dis-nos res,
vam restar sols,
el silenci, el mar i jo només.
Gelosia si:
del teu cor tant lliure,
el cos ferit
plorava sense tu.
11 de Març del 86
Oda de fanals
Animals de llum
fanals de ciutat
recull de gossos
barana de penjats.
Acolliu sota la vostra llum;
els enamorats.
Un senyor llegeix el diari
sota un fanal.
Fanals de vidre
fanals i miralls
carrers plens de llum
animals il·luminats.
Substituts dels arbres
a la gran ciutat
fanals de cera
fanals i fanals.
10 de Octubre del 82
M’entens
Com t’explicaria
que les flors quan es pentinen
es tiren colònies de colors inèdits
que aflueixen en abundància
natural.
21 de Agost del 83
Neurones
Soc l’amo i senyor
d’una capsa d’ocells
pero et vull deixar ven clar
per si encara no ho saps:
Que soc l’amo i senyor
s’una capsa que encara no se
si hi an neurones o que.
22 de Juny del 83
Plou, fa sol i no hi han bruixes
Plou i fa sol
las bruixes s’espanten
al fons hi ha la lluna
hi es dins del paisatge.
Oh! lluna
tens la sort del enamorats
i dels jocs d’amor.
El sol i la lluna del bracet van
l’estel se’ls mira
es banyen en el mar.
Canten les bruixes
quan l’aigua es fon.
El mar s’enfada
la lluna s’escapa
comptes de fades,
de lluna, llençols i paisatge.
15 de febrer del 85
El cuiner del Tibidabo
Màgia majestuosa
d’una muntanya sagrada.
Una verge cansada.
Assegut en una pedra
un senyor parla
un nen escolta atent.
Una monja, un capella cavo.
Un gran cuiner s’amaga,
darrera una casa,
i em mira tímidament.
Oh! gran Tibidabo groc.
18 de Juliol del 78
La plaça de les cares
Magistral lloc d’enganyifes
entre parets de colors verds
amb dues portes i la finestra,
se l’han endut.
Hi ha una dona fa pessetes
estic jo hi altres companys
i ara hi veig, hi veig, hi veig:
que no veig res del que passa.
Magistral lloc d’enganyifes
penses que podràs fer de mi
un trasto vell sense esperança.
Es que creus que no veig
que es el que passa
entre amargura i altres cares.
I qui es qui em pot negar
que algun cop sense pensar
hagi assassinat,
algú dels que estimava.
1 de Abril del 82
La mosca
Soc una mosca
que vola en un cel; net i clar.
Soc una mosca que visc
sols gracies a tu.
Que m’has donat
aquest cel daurat
on puc anar a volar
i una terra plena d’homes
per poder-los emprenyar.
Soc una mosca eficient
com cal ser.
Volto per els caps de la gent
fins que s’emprenyen
i et foten fora del servei.
Soc una mosca
que s’emprenya
depèn del costat
que m’escalfi el sol.
25 de Febrer del 82
La pentinadora d’en Sisa
Cuando salí de casa
en la calle la vi
con su vestido negro
piel brillante,
llamando la atención.
Me quedo sorprendido
ante tal situación
anonadado totalmente
absurda aparición.
Pentinadora del Sisa
màgica interrogant
ignora, explora, pregunta:
pentina, pentinant.
Aspecte al·lucinant d’una casa
sense portes i finestres buides
la pentinadora del Sisa
artificial natural.
24 de Setembre del 82
A la Teresa
Passejaves pels voltants
de la plaça del rellotge
i allà prop t’has aturat
per recordar que tu ets nostre.
I has viscut els dies que
com d’un conte en rememores
quan no duies el basto
i s’escapa una rialla.
Senyora Teresa
que Deu la guardi molts anys
per la gerra que ens dona
i la que encara ens donara.
Senyora Teresa, senyora Teresa
reaccionaria punyetera
avia de cent-mil infants.
Ara es hora de sopar
gires cua i remugues
que: apa nois adéu-siau
que el Gripau ara te cuina.
I la truita i trobaràs
el follet que t’acarona
i fen-te un peto al nas
tu ja no hi seràs mes sola
I amb un gran interrogant
carregat damunt l’esquena
et presentes tot ballant
a la festa i al cinema.
I com sempre broma fas
carn d’ella n’ets molt amiga
en ensenyes el virot
del teu amic el goril·la.
Any 87
La cullera roquera
Un plat de sopa
replet de lletres amb roc.
Si me la prenc amb cullera
me’n surt marxeta del cos.
Peró avui tinc fam
de pogué menjar
però no tinc res mes
menjo una sopa de roc.
Llevors:
Una cullera roquera
que se’m desmama
i comença a ballar
una cullera roquera.
Tinc la cullera roquera
tinc la cullera roquera
tinc el cap a la sopera
ja no em fa falta cullera.
3 de Agost del 83
Somia truites
Somia truites al teu cap
somia tot lo imaginat,
que amb el temps potser perdrà
las il·lusions que ara somiaves.
Per que mai serà veritat
al no ser que sia real
i si no real es falç.
Amb el temps que ha passat
ja t’hauries d’haver donat
que els il·lusions somiades
mai es faran realitat.
Per que mai no pots ajuntar
un somni amb algo real.
Somia truites al teu cap
d’il·lusions pot ésser viuràs
però el temps et donara
la raó del que somiaves.
Somia truites
vividor d’il·lusions.
Somia truites
trobador d’il·lusions
25 de Abril del 82
Desitjos
On ets amor meu?
et conec jo?
Surt del teu paradís
parlam, diga’m qui ets
amb coneixes tu a mi?
On ets amor meu?
et conec jo?
Com et dius amor
et necessito avui
mes que mai.
Desitjo coneix-et demà
que neix la primavera
com la flor que neix demà.
Neix tu amor meu
de la meva vida
Desitjos cansats
d’un temps passat.
10 de Març del 79
Histories
Busco un reco de la ciutat,
sense parets i amb un cel blau;
una caseta de taulons
on poder anar-me a refugiar.
Son histories de ciutat
que no es poden remeiar.
un caprici tan normal
que tothom pot desitjar.
Camino tot desesperat
trompe-so i veig que estic somiant.
Em sento un pobre desgraciat
perdut en la immensa ciutat.
Busco un reco de la ciutat
amb grans parets i un cel tapat
mastegar fum embotellat
del que s’en troba en quantitat.
Son histories de ciutat
que no es poden remeiar.
Un caprici tan normal
que tothom pot desitjar.
Histories certes de ciutat
ciutat, ciutat…
28 de Març del 82
Lluna de Febrer
D’aquí i d’allà
s’urgeixes lluna
buscant la plenitud
lluna de Febrer.
Dolça primavera
demà aconseguiràs,
avui fa molt fred
no sap si plourà.
Estimada lluna
no se, si tu pots sentir
el que jo ara sento.
Peró ja se que no cal dir-to.
Agafat a la lluna
companya del meu cap
amiga inseparable
et porto sempre al meu costat.
Amiga lluna, fins demà.
11 de Febrer del 84
L’escarabat
Soc un escarabat; tururut, tururat
que pernocto a la ciutat
potent, indecent, creixent
ciutat d’homes grans.
Animal paranoic de ciutat
tens l’esperança d’un dia, demà
trobar-te en un mon; perdut e ignorat
sempre t’has perdut escarabat
trones i balla’s per la ciutat
puja’s i baixa’s animal tronat.
Paranoia de bestia
animal descontrolat
per on passàs deixa’s
deixa’s per on passàs
caliu d’animal pirat.
Voto boig per trobar-me
dins d’aquesta gran ciutat
paret de fum, animal de ferro
perilloses besties de metall
di-ambulant per la ciutat.
Soc un escarabat; tururut, tururat
que pernocto a la ciutat
potent, indecent, creixent
ciutat d’homes grans.
Trencadisses, trepitges coses
sense parar, animal de terra
mai volaràs com una mosca o un ocell
escarabat, enamorat, boig, tronat.
La teva bata negra escarabat
l’hem vestit del qui no sap
ignorat insecte, tu que sabràs?
Vas de viatge sempre animal
no trobaràs forat on poder-te ficar.
6 de Juny del 82
Confitura de roc
Dolça melodia entre tant i tant,
colors elàstics de so em porten d’aquí allà
flors de plàstic que may em parlaran
golosa presencia d’un indeterminat.
Sucre préssec, marxa i xampany
viu la festa, demà tronará.
Si tu vols ballar, confitura de roc
tasta-la, prova, prova-la ja.
Confitura marchosa que cantara
cantara un roc, per poguer-ho menjar.
Enganxosa pasta de sucre i de roc
de taronja o de poma, mai no sen sap
confitura de roc tasta-la ja.
5 de Octubre del 83
Historia del tu mateix
Vaig marxar a mitja nit
quan tothom dormia
començant a caminar
sense direcció definida.
Jo sol amb el meu esperit
vaig deixar enrere
casa, família i amics,
bitllet d’anada sense tornada.
Prats verds i una casa petita
vaig deixar enrere
casa, família i amics.
Coneixen a nova gent
vaig poder sobreviure
respirava pau i tranquil·litat
per arreu d’aquell mon.
Lluny de la selva de ciment
i a prop del silenci
i del tu mateix.
Any 78
Nit estàtica
El jorn ara es clar
la nit serà mes tard
un drap negre es pondrà
amb mils i mils de llums.
Un cel focs blau haurà
amb mils d’estels volant,
a nit ja cap el tard
el cel hi vaig mirar.
Estava tapat per uns cert inhumans
i el vent se’ls va emportar
i tot el cel es va apagar.
Un suc negre galàctic, estava enganxat
un suc blanc estàtic, dona voltes a la terra
si veu per la nit, quan ja no hi ha cap ombre.
D’una nit estàtica, plena de sucs que voles
de colors que es barregen, van embrutar la nit.
Ple d’herbes molsudes
van atacar la terra,
vam quedar ofegats
entre els sucs estàtics, estàtics.
Any 74
Cavernícola
De la prehistòria arribàs
a la gran ciutat
de la prehistòria arribàs
home sobtat.
Dreceres de metall
cavernes de ciment
un gran cuc que mina
la gran ciutat.
Animal quadrats
volten per la ciutat
el homes viatgen
d’arbres ni hi an.
Et perds per carrers
home sobtat
et trobes a les Rambles
molta gent veuràs.
Que fa tanta gent
a la gran ciutat?
10 de Octubre del 82
Adhe
Nena, nena
bruixa dibuixada al teu cos
nena excèntrica
llunàtica mirada del sol.
Galàctic perfum de lluna
pensament hermètic
d’una vida que vindrà
d’una vida que ja es aquí.
Així ets tu:
Mecanisme mecànic
vall de mitja nit
extrema coherència
vall de mitja nit.
Cançó privada
ritme de festa
obliqua existència
contradicció oriental.
Roses i cardos en el mateix camp.
Anys 80
Primera part
El tuet tetera
Hi havia una vegada
un tuet1 gran i petit
que grans pets es tirava
i no sabia res mes.
To el dia se’l passava
corren amunt i avall
d’una escal petita i grossa
d’un carrer ampla i estret.
Tuet! Tuet! no diguis res
Tuet! Tuet! res no diré.
Soc una gran cosa
peia per tot arreu
tinc moltes potes
tu no en tens mes.
El nas em penja
no se perquè serà
la cua se m’acaba
i ningú la veurà.
25 de Juny del 84
Mai ho sabrà
Destrucció incalculable d’un temps,
situació intransitoria d’un calcul
ressentiments d’un país petit i rodo.
L’alegria bes-saba per les seves mans
la amistat era una obligació continguda
de cada moment, de cada petit instant
de la seva existència plena d’il·lusió.
De la Índia va venir un dia un noi
que amb la seva màgia la va captar,
d’hipnosi dels seus ulls la van enredar
i ella poca solta! es va penjar.
Avui la seva vida es petita i feliç,
falsament feliç, el seus amics
no la coneixen, ningú sap qui es.
Ja fa una, que no hi es
i algú la troba a faltar? vine, li diem,
però ella mai ho sabrà.
29 de Abril del 84
Som qui volem ser
Tots son, peus i caps
tots son, cosos i mans
tots son, truites flotants
tots son, boixos penjats.
Uns son, galls importants
uns son, tímids badant
uns son, vens pasturant
uns son, boixos penjats.
Qui es? un ser inhuma
qui es? un ser important
qui es? un home penjat
Son tots personal desesperat?
25 de Febrer del 82
A Pau Casals
Mai he sentit descansar lesa teves mans
es balancegen el nens al teu compas
i els coloms engabiats
s’escapen poc a poc
el teus ulls brillen aquí
a lo llunya.
Any 78
Para-sols i turistes
Les coses canvien
quan els cargols s’emboliquen
en papers de cel·lofana
de colors verd i blaus.
Però: les tortugues que hi son
a Cadaqués, es tornen vermelles
quan els hi toca el sol.
11 de Agost del 83
Jet-lag
Qui ets?
Estel de colors que em fascina
Oratge de mar que m’encisa
Espurne de foc que em fetilla
ma tendre, olor d’aigua,
espasa que s’escapça
cos que s’il·lumina
llavis de seti, dits de Satalia.
15 de Maig del 81
Escriure
Si les cadires caiguessin
i les cadenes lliguessin les lletres.
No podríem patir les situacions
que fan que quedin les lletres
enganxades en el paper.
PD. Pensament filosòfic dels peus
sentat’s sobre el cap innocent.
4 de Maig del 83
El Rey del mar
Trenca l’aigua un vaixell petit
no saps les mides del mar i del riu.
Tortuga remullada, s’ho mira amb atenció
una mosca que passa, canta i s’en va
i les sirenes canten cançons d’amor.
El Rei del mar no te son,
ha perdut la força sota l’aigua
i la barba sota el sol.
4 de Juliol del 84
Ricard
Combines amb tots el licors:
el brandy sec de les paraules,
i el vi afruitat dels besos.
Les herbes mallorquines del retorn
i el moscatell de les hores calentes.
Amb el rom corsari dels avalots
i el ranci fosc de la mirada…
Setembre del 85
Ones nocturnes
Els ocells es tornarien boixos
i les donzelles es tirarien pets
davant dels miralls innocents,
que et copien.
Quan la ombra t’enganxa
mentre camines d’esquena
a la platja, bruixes d’espant
s’en tornen a casa.
27 de Abril del 83
Soy
Soy una rana, quiero volar
soy un pez, quiero andar
y lo único en lo que puedo pensar
caracoles en el mar
caracoles en el mar.
Soy un camello, quiero nadar
soy un elefante, quiero saltar
y lo único en lo que puedo pensar
caracoles en mar
caracoles en el mar.
Soy una araña, quiero cantar
soy una oruga i quiero correr
Y lo único que puedo pensar
caracoles en el mar
caracoles en el mar.
Algun dia del 81
Tres amb un burro
Aquest mirador llunàtic on es?
que sempre que ho busco,
mai no ho vec.
Agost del 81
Dur o fràgil
Es l’home de vidre,
cristall dur de bona roca
que no es parteix
en el mes feble sentiment
que “la divina” li ha donat
per convertir-se en vidre.
30 de Novembre del 82
Pensaments i sentiments transparents
A una ciutat de vidre
un home transparent
caminava sol pensant
la manera de saltar
sense trencar-se.
31 de Novembre del 82
Tocat de l’ala
Tinc una tortuga groga
que no te cap ni peus
tinc una granota verda
que no te peus ni ous.
16 de Juliol del 84
Moreno paleta
Prendre el sol de lluny
per que els seus rajos no puguin dir mai
que la meva pell es blanca
dons, el moreno paleta, es lo meu.
27 de Juny del 84
Ole! Espanya
Me importa un rábano
que existan los rábanos.
Contar pipas es la repera.
Spanya. Huesos, dientes y pestañas.
Ayer me atracaron en la bañera.
Los tiempos viven sin ver cuando sale el sol.
El deporte nacional de España es: la envidia.
Las pipas son unos animales sin patas que
generalmente, para cometer sus fechorías se
reúnen en grupos de 5 pesetas.
Recull del 85
Sensació Nº2
¿Me entiendes maldito gusano?
Sarmiento de gallina sin plumas.
7 de Abril del 82
Sensació Nº7
Tinc el cervell liquid
i quan em moc
produeixo ones cerebrals
que em porten
a la mes grata sensació.
19 de Juny del 83
Sensació Nº6
Mandra;
síndrome acústic de la situació inèdita d’una
circumstància.
Mandra;
l’excitació màxima de la perversió i la mandra
personificada.
Mandra;
tranquil descansa.
Mandra;
recomposta d’ossos, trencadissa de mandres,
reactivació de la mandra.
Mandra, mandra, mandra…
Mallorca, 30 de Agost del 85
Sensació Nº9
Tinc un plàstic a la cirera
i un crustò que fa “crucs”.
Any 84
Sensació Nº10
Amb el peus remullats
dins d’un safareig,
rovellats i estovats
se’m confonem amb dificultat
per poder distingir
entre els peus i el meu cervell.
Que ja no se on es troben,
si dins del cap o sota el peus.
19 de Juny del 83
Surt indigne
Tens una “jeta”,
con un tros de sola de sabata de xiruca.
I m’has dit tantes veritats que son mentides,
que no trobo paraules per dir,
que es el que ets i que as fet.
M’has fet perdre la fiabilitat
entre tanta gent
que no et puc dir
ni el pitjor insult del mon.
10 de Octubre del 83
Sensació Nº27
Si no pots estar amb qui estimes,
estima a qui esta amb tu.
6 de Juny del 82
A un poble qualsevol
Desagraït, insuls.
Sepultador de jovenesa
Ambientar florit
de velles olors fresques.
Nostàlgic convidat
tantes tardes d’espectacle
ignorant i mentider.
Antic amant d’amagades
Ningú s’ha sincerat
en dir-te que vol d’a-vegades?
Després de dinar se t’adorm
Resant el murmuri innoble
que crida del fons del teu cor.
Esglaieu tanta púrria dantesca!
Ui! poble enemic
de qui trenca de cop l’agonia
Ai! poble de pobre, ets amic
del que fa o no fa la veïna.
7 de Juny del 87
La disposició de viure
La vida es un transcurs
la sort una oportunitat,
el camí de viure,
no es pla del tot.
La vida espera viura-la
el temps es una senyora que riu
dels que viuen depresa
sense donar-se conte de la finalitat del mon.
Quan et sens marginat
no et dones conte de que margines
al demés i els demés et necessiten
tan o mes que tu els necessites.
No creguis mai
que es que tens, el que vols
el que et passa.
Intenta comunicar les teves historiàs
compartides son mes fàcils i no tan amargues.
14 de Gener del 83
Somni o set?
Una gota. Un got. Una taula.
Una reunió sense rostres.
Tot com de vidre: el palau, la gent,
la taula… o pot ésser millor, com estels. Andro
meda. On la gent no ha dubtat mai de res ni de
ningú. S’estimen perquè senzillament ho volen
així; no tenen problemes de cap tipus, no co
neixen la malicia.
Avui però, encerclem una tau
la tan transparent com ells, que els farà dubtar
Estudiem quelcom. Miro. Veig un got de llet.
D’on ve aquesta llet? No ho sabem, no ens
coneixen, ve de la via lactea. De la via lactea on
tot es mou per la llet: la bona llet, la mal llet, la
teva llet i la meva.
Ells ho desconeixen con desconeixem també,
que ells son Andromeda.
S’estimen per què es bonic estimar-se; es re
produeixen per pur desig: desig de continuar-se,
de donar-se l’un a l’altre; no es coneixen ni les
dubtes ni les pors, i ara…
…ara la vostre via lactea els ha fet arribar al
dubte, el dubte davant d’un got de llet: la mala
llet, de bona llet, de la meva llet i de la teva.
Ara comença la seva destrucció. Però es
que no hi haurà ningú que tregui aquesta taula,
aquest got de llet? Cambrer, si us plau, por
teu-me un xic de xampany!
Any 87
Cançó del dimecres
Supersticioses sensacions de set,
sempre hi ha un sol, sigui i serà,
solvència sola i seca, sembrant silenci
simplificat de sifons, susceptible de sobte,
sintètica sintonia o síndrome de simpatia.
Tragicòmica tonteria en tramit de tallar,
trafic en reducció, tortell de roc
tortura torrada, tornassol per tornar,
trona i tanca, trasplanta i tangeix,
tècnica tolerada, taula de fons.
Confusió de sons i llums,
barreixes de paraules que pengen de tu
flors d’il·lusions que sempre son.
5 de Octubre del 83
Cadaqués solejat
Barrets de palla
platges solejades
tortugues morades
suc de préssec
amb “pantomaquet”
Lorenzo que “t’as puesto
en la cabeza”, que
escabechas brechas
de calor infernal.
Podrem fer una torrada
am all i oli, i ceba
i espaguetis amb ceba,
pebre i uns berberetxos
i un barret de palla que canta
cuando las nuves se levantan
que si, que no, que ya se acabo.
Gener del 84
Que, qui, com?
Perquè? els somnis son, son
Com es? que la vida es, es
Perquè? las coses son, son
Con es? que el mon es, es
La realitat es confon
els semàfors donen a llum
els cotxes son de metall
les flor no creixen ja.
Las noticies divertides
ja no hi ha res mes.
5 de Maig del 83
El forat de l’amargura
Com un forat
enfonsat, confós
enganyat.
Presa, poc temps
necessitat, angoixa
inquietud per:
deixar quelcom fet
inesperat, obligat
extravagant
marginat dins
d’on-altre mon
introduït dins
de tots el llocs.
No se que passa
no se que passava
no se com acabara
no se que fer
no se que faré
no se com acabaré.
14 de Gener del 83
En-sisa-t
Et recordo sota la nit de lluna
com un somia truites despistat
perdut en mig del núvols
en un naufragi estel·lar.
Mirant cap el cel
de la plaça Reial
no se sap mai
que es el que trobaràs
“Sigo la ola y me voy a Hawai”
ara ja es hora
i me’n vaig a guardar.
Encisat ja t’has quedat
i mai no t’arreglaràs
Encisat sempre serà
un galàctic ancestral.
6 de Setembre del 84
Vida negre
No facis plor d’una mirada
amic tu ets diferent, t’he trobat sol.
No t’avergonyeixis per una mirada,
o per un fet,
d’una gent que no et volen
i et menyspreen tant mateix.
Creuen que no hi ets a la seva historia
però tu no t’ho creguis, si que hi ets.
I no t’amaguis de la gent
sols per que no et comprenen,
viu la teva vida i no et facis petit.
Any 78
Descontrol cívic
Les escombres son les mes útils
i les que s’endú mes inútils
del útils utilitzats. Es dir…
Si les fulles cauen
quan el vent no es mou
i els paraigües encesos
fan fum de colors.
No dramatitzis el fet
de viure a la ciutat
els seus sorolls
la seva gent
li dona un toc: d’orinal.
Els amargats tenen un lloc
tots el penjats van d’excursió
i els desolats no tenen lloc,
els amargats els an pres el lloc.
La “yaya” Clota es tira un pet
i l’avi arriba i es tira un rot.
Any 83
El port
Amb aquesta aigua cristal·lina
al meus ulls
he vist com la lluna refracta
els seus instants de vida.
Encisat davant de tal espectacle
he vist com la lluna
s’esbargia sobre el mar
deixant el mar. ple de lluminàries.
Les gavines “xapoteixen” l’aigua
hi ha un vaixell que passa
es sent l’aire com trenca
el silenci de les aigües.
Remou així l’estela
on la lluna es mirava
acabant així les visions
de tan grat espectacle.
15 de Maig del 82
Imatge
Sota la llum
de la reina de la nit
cauen les llàgrimes
d’un nen sense amor.
Viatjant per un mon
que mai podrà entendre
maquines i destrucció.
Mon que no es realitat
sentiments mecanitzats.
Lluny d’aquesta merda de joc
apartat, refugiant-me del mon.
Lluny, per allà on s’amaga el sol
mes aprop m’he sentit de la realitat
que no pots fugir ni ignorar-la.
Missatge d’una imatge
d’un nen sense amor.
Sota la llum
nomes s’alça la lluna.
20 de Març del 85
Els amics desconeguts.
No vull maletes
que estic cansat
Deixeu-me en pau
no vull carregar
en tot el pes d’identitat.
30 de Abril del 85
Bar-Cel-Ona
Barcelona ficat dins d’un bar
sota un cel i una ona
a tapat la ciutat.
1 de Juny del 84
El “boli”
Un “boli” que escriu
corre sol sobre el paper,
tinta negra escorridiça
com un pet al estiu
que es descontrola
en la ciutat.
Una vella entra i surt
de la mina d’un “boli”
i canta, sempre canta
con una “almeja” al estiu.
Escric, miro el “boli”
que s’en ba sol i em va dient
coses, coses, coses…
Saps? se li acaba la tinta
i no pot dir res més.
9 de Gener del 83
Nits
Nits
completament vermelles
caminats.
Somriures confosos
d’infants.
Consells duts a terme
i en l’infinit
uns llavis
de vermell carmí.
I al infinit
la lluna
batega con si fos jo
la lluna
esclava, tan tendre
con si tu i com jo
la lluna
m’ha sit vine amb mi
I he trobat…
T’he trobat…
Any 86
M’he tornat “loco”
Penso tan per saber que penso
que quan penso amb despenjo
d’idees desorbitades que volen
en cireres plastificades.
Llaunes de cervesa que volen
plenes de gent amb espelmes
que escolta’n mentres cantes
una cançó il·luminada.
Matalassos d’escuma
globus i petards
presec i tomàquet;
ja no se que em passa.
Penso tant que em despenjo
no se que em passa
ja m’he quedat com una cabra.
9 de Abril del 84
Per un instant
No se on soc
ni se que vull
ni tan sols se
si difícil-ment vull res.
Tinc molta sort
de ser com soc,
ni tan sols se el meu nom.
Ai! si savesis
que grat se’m fa
per un instant, nomes
per un instant…
Estic be com soc
m’entenc quasi tot.
Hi ha algo a qui dins,
que se’m fa… petit.
Que em fa patir
que em fa delit,
que em fa, que em fa feliç.
Ai! si savesis
que grat se’m fa
per un instant, nomes
per un instant.
13 de Gener del 87
Els amics desconeguts
Enyorar-se de veure
a uns amics perduts
uns amics de sempre
que no son amics ni son res.
No es que jo no vulgui
es que ningú ho vol.
No es la primera vegada
es la continuació
una continuació continuada
que sempre continua i no te fi.
Els amics desconeguts..
Any 78
I aixo es tot, podeu escoltar algunes cançons de l’época a Soundcloud.
Ricard Teixidó
Autor: Ricard Teixidó
Edita: Creatius SE7
Editorial: Lulu.com
ISBN: 9781678145941
Sobre l'autor
